EL DNI

“En el meu DNI posa el que m’obliga no el que jo sóc”. Es el que li vaig contestar a una persona que ,quan es va adonar de que era independentista (si li deia que era vernaclista poca cosa hauria entès) ,em va interpel•lar sobre temes diversos acabant sempre tots els seus arguments amb la mateixa frase – però en el teu DNI posa España i per tant ets espanyol. Esta resposta és una de les més recurrent en fòrums, en blocs, en discussions cara a cara i en molts altres llocs reals o virtuals en el que es poden intercanviar opinions. Es una resposta que amaga, una falta d’arguments, és un “victòria” en fals per al que la fa servir, ja que pensa, importa poc el que diguis i la veritat dels teus arguments al final guanyo jo. Demostra també certa por, ja que es troba davant d’una persona que amenaça la seva concepció del món, el i tot el seu voltant eren un lloc segur, el és espanyol, viu a Espanya, parla espanyol com tots els espanyols, i pot diferenciar clarament entre els espanyols i els immigrants, però ara es troba davant d’una persona que li diu, jo no sóc espanyol, no sóc a Espanya (en el cas de que la discussió sigui a Catalunya) i l’espanyol no es la meva llengua i no és un immigrant, es un dels que ell sempre a considerat com a espanyols, com ell. Es tan fort per a ell que no pot veure me enllà d’aquesta por i davant d’arguments coherents l’única cosa amb la que es pot justificar és que al final del dia la llei ens obliga a ser espanyols així que mai amenaçarem la seva concepció del món.
Es cert que les lleis son obligacions, però la seva essència no es basa en el que decideix la majoria, com molt demòcrates ingenus pensen, sinó simplement en el poder punitiu de l’estat, es a dir en el monopoli de la violència que aquest té. L’estatut és un cas paradigmàtic, la majoria dels catalans podem dir que som una nació (i en som) però l’estat espanyol sempre exercirà el seu monopoli de la violència i per més majoria que hi hagi mai és podrà fixar això en un document. Les lleis no versen sobre el que decideix la majoria, sinó sobre la violència, sobre el poder punitiu, son el reflex d’aquest poder, allò de les majories és només una part, una excusa. Aquest sistema ens envolta i és reflexa de moltes maneres, unes mes violentes i altres no tant, una d’aquestes manifestacions és el DNI. Però on és troba la violència en aquest cas? Molt simple, si no tens DNI no pots gaudir de molt serveis , encara que tu també els paguis (considerant el dèficit de l’estat espanyol envers Catalunya podem dir que els paguem inclòs amb sobrepreu). La violència no es troba en el DNI en si sinó en tot el que pot comportar no portar-lo. En aquest cas no importa el que senti, pensi o voti la majoria, ja que no es tracta sobre les majories sinó sobre la violència. L’espanyol que fa servir aquest argument bàsicament diu, no cal ni que intenti pensar en els teus arguments, al final del dia, el monopoli de la violència el tinc jo (o millor dit la meva concepció del món que és la que mana l’estat).
I que podem contestar nosaltres davant d’aquest tipus d’argument? Doncs tenim moltes respostes, unes mes correctes que d’altres. L’explicació anterior es fa molt feixuga però sempre podem optar per una versió reduïda, - “el DNI posa el que m’obliga la llei però mai posarà el que veritablement sóc” , aquest seria un exemple. També podem recorre al fet de que avui el DNI no és més que una identificació administrativa, com s’explica doncs que una persona que va viure tota la seva vida al Brasil, que no sap parlar italià , que sap de l’ història d’ Itàlia el mateix que qualsevol no Italià, i que de cap manera es considera italià, tingui un DNI italià. Es clar que aquest noi te avis italians, però el què vull dir amb això és que el DNI no necessariament reflexa el que hi ha sinó el que llei diu que hi ha, i així tornem al primer concepte, encara que en un altre sentit.
Si alguna persona fa servir aquest concepte hem d’entendre sempre que estem davant d’una persona que no té arguments suficients, per falta d’educació o intel•ligència, i que sent por de l’amenaça que representa la nostra visió del món, que és necessària en aquest cas tota la nostra educació per què entengui que no som cap amenaça i que tenim dret a ser (catalans) tan com ell (espanyol) . En cap moment hem d’utilitzar la violència, en aquest cas verbal, ni alçar la veu, ja que estaríem fent el mateix que fan las seves lleis, hem d’actuar com predicava el gran filòsof Ramon Llull i intentar “convertir” el seu pensament mitjançant la paraula i els arguments clars ,en definitiva mitjançant l’educació.

El camí cap al vernaclisme

Es pot dir que des de molt petit he sigut catalanista. Es una sensació que es pot contrastar amb la realitat. El primer contacte amb la cultura catalana (aquella que no està contaminada amb el terme espanyola) va ser mitjançant un documental del gran arquitecte català Antoni Gaudi. Era un documental únic, no parlava de Gaudí com l’arquitecte espanyol, sinó com l’arquitecte català. Ja que agradi o no ,el es considerava sobre tot català. La seva catalanitat la trobem a tota la seva obra i no amagada com es pot pensar. Només cal anar a l’entrada del Parc Güell i veure que hi ha dalt de la sargantana, hi ha un medalló amb la senyera. Una de les primera regles de la iconografia de l’art és que allò que es posa dalt de tot és sempre allò més important. Per a Gaudí el més important era Catalunya, agradí o no (sobre tot als espanyols). En aquest moment em vaig adonar de que Catalunya no era el mateix que Espanya i sobre tot no era el que, moltes vegades, la propaganda espanyolista em volia fer veure. Un catalanista sap que Catalunya és diferent, un catalanista, estudia el fet català però no por arribar massa lluny.




La meva arribada a Catalunya va canviar el meu món. Per primera vegada vaig poder escoltar el català i sobre tot conèixer als catalans. El fet de no haver-me instal•lat en Barcelona, sinó en poblet com és Olesa de Montserrat, va ser de molta ajuda. Barcelona avui te molt poc de catalana, és un ciutat del tipus cosmopolita, és a dir, amb les mateixes tendes, els mateixos restaurants, els mateixos personatges que pots trobar a qualsevol altre ciutat del món. La diferència està en que mentre a Buenos Aires reconeixes una part de “l’argentinitat” a Barcelona no reconeixes cap part de la catalanitat, de fet trobes més present l’espanyolitat de la paella, el brau i el flamenc que no pas una sardana, un bon pa amb tomàquet o un ruc català. Aquest amagament del fet català (que no és pas casual sinó part d’un problema més greu, la negació de Catalunya com a nació) m’ha portat al nacionalisme. Jo no vaig creuar l’Atlàntic per anar a Espanya, jo volia anar a Catalunya. Si alguna cosa vull ser (apart d’argentí) és català. No vull que em neguin el fet català, vull viure’l, per què no ens equivoquem ,català no és el que viu i treballa a Catalunya, és qui vol viure el fet català, qui vol defensar l’essència de la cultura d’aquestes terres, qui s’estima la llengua i l’aprèn dia a dia amb esforç. Si tenim això ben clar mai acceptarem que s’anomeni “president” dels catalans una persona que en 40 anys no s’ha dignat a aprendre el català correctament i que si ha fet l’esforça ha sigut perquè un partit que s’autoanomena independentista li doni els vots necessaris. En aquest moment jo ja era nacionalista.
Del nacionalisme a l’ independentisme el camí és molt curt. La diferència està en el dret d’autodeterminació. Un nacionalista pot creure o no en la necessitat d’aquest dret ,inclòs pot no creure en el dret d’autodeterminació de les nacions, però independentista mai, ja que seria una negació en si mateix. Hi ha nacionalistes que es troben bé dintre d’Espanya (el masoquisme pot arribar a nivells que ni el Marquès de Sade hauria imaginat), hi ha nacionalistes que no, l’independentista mai es pot trobar bé dintre d’Espanya. El camí del nacionalisme a l’ independentisme és curt, per una simple raó, la dignitat. Tu no pots acceptar una construcció jurídica (L’Espanya constitucional no és més que això) que nega la teva realitat, que fa de la teva nació una regió més entre d’altres, que t’imposa un rei que té el seu lloc gràcies a un dictador (el referèndum constitucional era una pantomima, les opcions eren dictadura o monarquia). Catalunya dintre d’Espanya no és una nació (es una regió), el català no és un idioma oficial (es cooficial només en algunes comunitats), els símbols catalans no tenen el mateix nivell jurídic real que els espanyols (crema una bandera d’Espanya i una senyera i veuràs el que passa). Sempre he trobat als independentistes més dignes, per no acceptar la mort de la seva nació, ja que per estar dintre d’Espanya has de ser primerament espanyol.
El camí cap al vernaclisme es més complex. El vernaclisme versa sobre el que és, sobre la veritat que no sempre és la realitat. Pot ser és real que avui hi ha més hispanoparlants que catalanoparlants, però mai serà veritat que l’Espanyol és la llengua vernacla de Catalunya. Les llengües no són les que són per se, tota llengua està determinada pel seu espai geogràfic, per la cultura de la seva gent, per l’esperit de la seva nació. Les llengües vernacles no son pas artificials, no estan imposades per l’home són les que han de ser. Es la terra la que determina el que ha de ser, inclòs amb una imposició, ja que el llatí (del qual prové el català) va ser imposat, és la terra la que la fa seva i des de el seu esperit, que és manifesta en la gent del lloc, crea la llengua vernacla, en aquest cas el català. L’ home que vol imposar la seva visió del món és el que ho distorsiona tot, és que el diu que una llengua és la pròpia (sempre és la seva) quan en realitat és un altre. Es el que diu que defensa els dret individuals (els individus son les comunitats dividides en persones , recordin la dita de divideix i venceràs) quan en realitat defensa la imposició de la seva llengua envers les altres. Es el que colonitza en nom del “progrés” y de la cultura (la cultura bona és sempre la seva). El vernaclisme s’oposa a aquest tipus de comportament, no volem imposar el català a Castella, només volem poder viure en català a Catalunya. El independentisme és sobre tot polític, ja que la seva meta és sobre tot política, es busca una independència que té a veure amb una construcció jurídic política ajustada a una nació. El vernaclisme tracta sobre la essència de la terra, sobre la llengua, sobre la tradició, sobre la cultura, sobre allò que és cert i bo. Un independentista lluita per la independència, un vernacliste lluita per la terra. Un vernaclista és naturalment independentista, no tots els independentistes son vernaclistes. Una vegada quan estava en un campament de nois independentistes, mentre dormia un d’ells cridava amb un altre , era una baralla de tantes que hi ha en el món, però un d’ells va dir una cosa que em va cridar molt l’atenció, va dir – Jo sóc un independentista que parla en castellà. Això no és cap contradicció, hom pot creure en la necessitat d’autodeterminació de Catalunya i no parlar català, hom no pot anomenar-se vernaclista i no participar del català (hi ha una diferencia en parlar, es pot parlar català sense haver mai visitat Catalunya , conec un cas, i un altres és participar d’una llengua que darrera té una cultura) . Aquestes idees son d’elaboració meva però s’inspiren en un llibre que va ser decisiu per arribar a aquesta conclusió, aquest llibre s’anomena “Les quatre columnes catalanes de Jordi Salat.
Jo vull participar de l’esperit català, vull participar de la cultura vernacla d’aquestes terres, vull ser veritablement català (sabent que sóc home de dues concepcions ja que mai renunciaré a ser argentí i no cal fer-ho), vull treballar sense rebre res a canvi, només la satisfacció de que els meus fills parlin la llengua que el seu pare estima i que és la veritable llengua de la terra. Vull ser simplement, vernaclista.